Llorca, un poble de Múrcia, ha estat el darrer lloc que ha sofert una nova catàstrofe temporal: un terratrèmol. Dimecres al vespre les famílies, els companys de feina i amics observaven les imatges que les televisions projectaven. Em vaig adonar que no s’escandalitzaven gaire.
Treballo en una coneguda cadena de ràdio catalana en la que, fins i tot, van arribar a fer acudits amb el terratrèmol de Llorca. Companys que es passaven els acudits pel facebook o el twitter, o els cridaven en mig de la redacció. Costa de creure, però és així. Aquí ja entraria el respecte per les víctimes, i no tant si ens escandalitzen o no les catàstrofes.
Tot i així, aquella nit vaig poder veure les imatges, després d’haver llegit el que havia succeït. El càmera havia gravat dos cossos morts i els enfocava durant una estona, la suficient per poder esgarrifar-se. No calia mostrar-los, penso jo, ja que si tu estàs veient en quin estat es trobaven els edificis i el mobiliari urbà i, a més, el periodista estava parlant de morts, ja et pots fer una idea que la situació és preocupant.
Sembla que encara no s’acabi de separar llibertat d’imatges i respecte. Una cosa no treu l’altra. Simplement narrant i emetent imatges similars, sense mostrar cadàvers, pots fer-te a la idea d’allò que ha passat.
La societat i els mitjans parlen sempre de sensacionalisme relacionant-lo amb programes del cor; però mostrar imatges de cadàvers i famílies desconsolades, no és sensacionalisme? Jutgin vostès mateixos.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada